Imaginem que som als anys 70, que estem en un bungalow en plena costa mediterrània, que els pantalons de campana i les americanes han tornat, que ens avança un Mercedes descapotable i que el sol ens enlluerna de manera suau. Dins d’aquest escenari trobem a Nacho Casado, que torna per a cantar-li a l’amor i al perdó en Disco Bleu, el seu tercer disc. Un disc on es donen la mà la consciència sobre un mateix, els records i el present, per a barrejar-se amb aquesta bossa nova i aquest jazz tan elegant i característic de Nacho Casado, aquest que només ell sap fer i que ens transporta ràpidament a una altra època.
En Disco Bleu trobarem a un Nacho Casado més crooner que mai, més sincer i directe en les seves lletres. Allunyat de les pors i de la pressió, Nacho Casado camina sense complexos i amb soltesa regalant-nos un viatge d’onze cançons que passen per l’eufòria, l’alegria, la passió, l’amor, el dolor i el perdó. Nacho Casado es reafirma com un gran narrador d’històries, emanant un so atemporal, fi i excel·lent, que aconsegueix portar-te a un univers del qual no vols sortir ni abandonar.

L’aventura de Espaldamaceta va començar en 2006 amb José Juan González cantant en directe amb l’únic acompanyament d’una guitarra. Després d’editar “Madera y poca luz” (Bankrobber, 2008), disc que inclou la seva reconeguda cançó “Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos” que l’any 2014 Paco León va incloure en l’escena final de la pel·lícula “Carmina y Amén” estrenada el 29 d’Abril i nominada als premis Goya (va guanyar també dos premis en el festival de Màlaga aquest mateix any), l’artista va seguir sense donar treva amb àlbums com “Cae algo al suelo” (Bankrobber, 2009), “Miedo al silencio” (Bankrobber, 2010), “Miedo al silencio segunda parte” (Bankrobber, 2011), “Baile Masái” (Gandula, 2013), “Els pares són públic d’un gran espectacle” (autoeditat, 2017) i “Millor que Mai” (Hidden Track Rècords, 2019), on Espaldamaceta va explorar noves textures i instruments en format trio. En 2022, Espaldamaceta torna amb Yo y Espaldamaceta, un disc en el qual reprèn el seu format en solitari i porta a l’extrem el concepte de cruesa, despullant-se en cada cançó i desprenent-se de totes les emocions viscudes en els últims anys.