DISCO LEHMITZ
Com una apissonadora (…)
Fase un del confinament: Ezra Ortega (Le petit Ramon, Vyvian, etc) y Pau Julià (Manos de topo, Tarántula, Hijos del trueno, etc) es coneixen a Barcelona, connecten i decideixen bufar una bombolla de sabó en ple Barri del Raval. Allí s’instal·laran i aïllaran per a compondre durant mesos un material que, en aquells dies, desconeixen a quins rumbs formals els conduirà. Superats els primers mesos d’hibernació, Disco Lehmitz no sols ostenten un repertori de cançons com el que ara veu la llum en aquest àlbum homònim, sinó que comencen a oferir concerts, sorprenent propis i estranys amb un directe irrefutable.
Gravat pel propi duo, amb l’ajuda de Guille Caballero al teclat (Chaqueta de chandal, Surfing Sirles), aquest primer llarg està concebut per a ballar i coses pitjors. Diguem que, sense tractar-se d’un disc de electro-pop a l’ús, la explicitud lírica de Ezra i la càustica post-punk de la qual el combo fa gala, ens arriben en forma de galtada a mà oberta. Sense guitarres, però amb el groove dels baixos de Julià com a bandera i un ús de l’electrònica analògica tan granulós com esmolat, Disco Lehmitz debuten amb deu temes que se succeeixen com un apissonadora, que traspuen desinhibició, urgència, descaradura i, abans de res, iconoclasia.
Com tota obra que sobresurti pels marges del gènere i que traspuï personalitat, a mesura que es van succeint les escoltes, el disc a poc a poc ens va descobrint autèntics moments de lucidesa, gràcies als quals podem entreveure una honestedat meridiana, que aconseguirà canviar la nostra percepció inicial. En efecte, l’irrefrenable i l’explícit es perceben en un primer pla, però després d’ells s’amaga una sensibilitat incipient, que il·lumina els temes des d’altres llocs i que ens permet gaudir de la dimensió genuïnament pop d’aquestes cançons.